L’entrada forta i decidida en el mercat del maquinari informàtic dels netbooks – aquesta mena de mini-ordinadors portàtils de prestacions limitades – va sorprende fins i tot als seus fabricants. No fa pas gaire temps que Asus va traure al mercat el primer netbook, l’Eee PC, que va ser rebut amb una mirada de reüll (una mica pensant, però qui ho comprarà això?) i ara gairebé tots els principals fabricants d’ordinadors en tenen i els seus models es renoven constantment.
I per què? doncs perquè es venen com a xurros, es clar.
Una altra cosa són les raons perquè es venen tant, el baix preu n’és una, evidentment. També el seu poc pes i dimensions reduïdes que els fan molt més portàtils que els ordinadors portàtils tradicionals (n’hi ha alguns que més que bossa de transport, necessitarien un carret). Però també hi ha alguna cosa més. Potser és veritat que la febrada per tenir sempre els equips més potents va de baixa i la gent comença a pensar en comprar allò que necessita en realitat.
Està clar que moltes vegades quan engegem l’ordinador no és per fer coses que exigeixin grans prestacions i els “minis”, per dur-los amunt i avall i poder consultar Internet o mirar el correu electrònic, són ideals. Si volem treballar o veure una pel·licula la cosa canvia, es clar. Per això es constitueixen en una excel·lent opció com a segon ordinador.
Opció que té un origen curiós i bastant desconegut. En efecte, aquests dispositius de preu, dimensions i prestacions reduïdes s’originen amb el projecte One Laptop per Child (OLPC).
L'ordinador del projecte OLPC en acció
L’OLPC és un projecte iniciat pel professor del MIT Nicholas Negroponte que preten posar a l’abast dels nens dels països en vies de desenvolupament ordinadors de baix cost (inicialment uns 100 dolars) adaptats per a les seves necessitats especials pel que fa al maquinari (baix consum energètic, no necessiten connectar-se a la xarxa elèctrica, etc) i al programari, amb una versió de la distribució de linux Red Hat adaptada especialment.
Aquestes màquines, denominades XO, van ser conegudes al món desenvolupat gràcies al programa G1G1 (get one, give one: aconsegueix-ne un, dona’n un altre) que possibilitava la compra d’un XO a condició de que es financés la compra d’un altre. El cas és que els XO van començar a “posar-se de moda” i una cosa va portar a l’altre…
Val a dir que els responsables d’OLPC insisteixen en que el seu no és pas un projecte informàtic, sino educacional i que la seva intenció és possibilitar que els nens del Tercer Món rebin una bona formació que incorpori les noves tecnologies.
En fi, el que compta és que One Laptop per Child segueix endavant i que continua la seva tasca de reduir el dèficit en la formació que reben els nens dels països subdesenvolupats.
Comentaris Recents