Bloc de la Biblioteca del Campus Bellvitge

Segurament molts de vosaltres haureu llegit o sentit parlar en alguna ocasió de Web 2.0 però potser alguns no teniu molt clar de què s’està parlant.

La Web 2.0 és una evolució de la Web tradicional que està revolucionant el món d’Internet des de fa algun temps. El seu eix fonamental és la interacció d’usuaris i la creació de xarxes socials. En front del model anterior que es fonamentava en pàgines estàtiques de continguts actualitzats amb major o menor freqüència pels seus creadors, el 2.0 introdueix dos conceptes clau: compartir i col·laborar. És per aquest fet que, de la Web 2.0, se’n diu la Web social.

Què vol dir això? Que qualsevol usuari d’Internet pot compartir els continguts que desitgi amb altres usuaris de gustos o interessos similars i fer-ho a més, de manera que aquests hi col·laborin fent aportacions, modificacions o millores. Per a que tot això funcioni cal també, que es pugui fer sense tenir gaires coneixements ni recursos tecnològics.

D’exemples d’aquest nou model n’hi ha un munt, segur que vosaltres en coneixeu molts, però la característica comuna a tots ells és la mateixa: usuaris que posen a lliure disposició materials, informacions o coneixements, per a que la resta de la comunitat virtual els completi, comenti, valori o, simplement, els utilitzi.

Es poden compartir imatges a llocs com Flickr, vídeos a llocs com You Tube o MySpace. Pàgines favorites d’Internet a del.icio.us, fitxers de tot tipus a BitTorrent. També es poden aportar coneixements per a col·laborar en l’elaboració d’enciclopèdies virtuals com Wikipedia o Citizendium.

Més exemples? Doncs, aquest bloc sense anar més lluny. Els blocs estan esdevenint un fenomen, omnipresent a la xarxa, per a compartir informacions i opinions de manera alternativa o complementària a pàgines personals, corporatives o institucionals.

Darrera de tot això hi ha tecnologia evidentment, tota una amanida de sigles: XHTML, RSS, AJAX, XML… però són tecnologies que no cal conèixer, ni tan sols saber per a què serveixen, per gaudir de les possibilitats que ofereixen a l’usuari d’Internet.

Hem tractat fins aquí de Web i Web 2.0 així que potser pensareu: hi haurà Web 3.0? Doncs sembla que sí, si més no ja fa temps que se’n parla, una altra cosa és saber com serà i, sobretot, quan la veurem. Sí sabem que es fonamentarà en la capacitat de les màquines d’entendre i interpretar els continguts disponibles a Internet – de la 3.0 se’n diu la Web semàntica – de manera que canviï fins a extrems impensables la interacció dels usuaris amb la xarxa.

Bon divendres.

Google bombing? No, no és que els nois de Google hagin decidit diversificar l’ampli ventall de serveis que ofereixen als seus usuaris i fer-li la competència a la indústria de l’armament. El Google bombing no té res a veure amb armes ni amb bombes…si més no, convencionals.

Qui més qui menys, tothom coneix aquestes bromes que corren de tant en tant per Internet relacionades amb l’omnipresent buscador on, posant algun terme determinat de cerca – normalment un terme no gaire elogiós, per dir-ho suaument – apareix com a resultat la pàgina web del president dels Estats Units, d’algun polític espanyol o d’una coneguda entitat de gestió de drets d’autor.

Aquestes bromes s’aprofiten dels algoritmes que fa servir internament Google per a fer les cerques i posicionar els seus resultats. Aquests algoritmes tenen en compte, entre d’altres coses, el fet de que una pàgina estigui enllaçada des d’altres llocs web a l’hora d’assignar-li una mena de puntuació que ells denominen PageRank.

Què cal fer doncs? Fer un enllaç que tingui com a text el terme o termes que vulguem i que enllaci (en l’argot d’Internet: que apunti) a la pàgina de la persona o entitat a qui volem fer-li la, diguem-ne, broma. D’això se’n diu una Google bomb.
Només queda aconseguir que aquest enllaç – aquesta bomba – aparegui al nombre més alt possible de pàgines: incloent-lo a llocs web d’amic i coneguts, posant-lo entre el cos del text de participacions a fòrums o blocs i esperar que l’algoritme de Google faci la seva feina.

Si ens hem aplicat, al cap d’un temps, el terme en qüestió quedarà associat a la pàgina que volem i apareixerà entre els primers resultats del cercador quan algú el busqui.

Fàcil? No tant. Podeu imaginar que la quantitat d’informació que manega un cercador com Google és immensa i, per tant, condicionar d’alguna manera els resultats de les seves cerques no és ràpid ni senzill, cal dedicar-s’hi amb ganes.
A banda d’això, fa algun temps Google va anunciar que havia desenvolupat tècniques per a detectar aquestes pràctiques que considera fraudulentes i per a neutralitzar-les.

L’evidència ens diu però, que només ho aconsegueix de manera parcial!

Un altre dia direm alguna coseta més sobre el PageRank.

Bon divendres.